Propostes del catalanisme intransigent: debat sobre Espanya, Cuba i Catalunya (1890-1899), de Carola Durant Tort

Aquest llibre és un recull d’articles fet a partir de diverses obres i articles publicats al llarg de la dècada de 1890-1899 al diari La Renaixensa. L’autora d’aquest recull té com a objectiu primordial recopilar els articles de més elevat contingut teòric i aquells que mostren més clarament la posició ideològica i política del diari entorn a tres temes: el règim liberal a l’Estat espanyol, els problemes colonials d’Espanya i les relacions entre Espanya i Catalunya, aquesta Catalunya anomenada “intransigent”.

Abans, però, de començar amb el seguit d’articles que integren aquesta obra, és la mateixa autora d’aquest recull qui contextualitza el lector, explicant diversos conflictes, etapes, etc, com poden ser: el problema colonial, el sentiment de pàtria o què és i d’on sorgeix La Renaixensa: de la voluntat d’establir un punt de trobada “dels qui creien en la possibilitat de recuperar i redreçar la llengua i la cultura catalanes”. Per aconseguir-ho, el diari evitava parlar en les seves pàgines d’alguns temes més polèmics com la religió o la política de partits.

A partir d’aquí, podem dividir el llibre en tres grans blocs, segons les temàtiques que tracten els articles que els inclouen: la llei de les majories, que tracta sobre les possibilitats i les realitats del sufragi que s’ha de dur a terme a l’estat espanyol i a Catalunya; el catalanisme i l’autonomia de Cuba, on s’explica el conflicte cubà amb Espanya alhora que es compara la situació cubana amb la catalana; i el sentiment de pàtria, bloc en el qual es fan unes reflexions més teòriques (i alhora més nacionalistes) del que significa ser català i què és o hauria de ser la nació catalana.

Pel que fa al primer bloc, el que fa referència a les diverses lleis electorals i del sufragi, del parlamentarisme… podem destacar que tots coincideixen a criticar “l’actual” sistema electoral, com veiem exemplificat en l’article “La llei de les majories”, en que Sebastià Farnés es queixa que enlloc governen les majories i del centralisme del poder, com quan diu que “si Espanya estés constituïda naturalment, no pel capritxo madrilenyista, es trobarien les diverses regions que la formen lliures i amb la plenitud de sos drets sense que Castella en sortís perjudicada”. Aquí, alhora, veiem una clara demanda d’autonomisme per a Catalunya, com es produeix en la majoria de discursos de La Renaixensa. En un altre sentit parla Lluís Duran quan diu que el parlamentarisme, forma de govern que hi ha a la majoria d’estats europeus, no ha donat els resultats promesos i que, per tant, s’està desacreditant.

Pel que fa al segon bloc, podem veure dos aspectes més o menys diferenciats, alhora: un és l’explicació que des de la publicació catalanista es dóna del problema colonial que té Espanya amb Cuba (entre d’altres); l’altre és la comparació que es comença a fer entre la situació de Cuba i la de Catalunya, que portarà a molts a veure Cuba com un mirall de la nació catalana. Així, podem veure per exemple al mateix Pere Aldavert queixant-se dels estralls de la guerra, que suposà un gran nombre de morts en les tropes espanyoles, queixant-se de Martínez Campos… En canvi, Lluís Durant de nou és qui, basant-se amb la concessió de l’autonomia de Cuba i explicant diversos casos similars en els quals apareixen més d’un nacionalisme dins d’un mateix estat (Irlanda i Polònia, per exemple) reclama “la concessió de l’autonomia a Galícia, a València, a Catalunya”.

Pel que fa al tercer bloc, hi podem llegir diverses explicacions sobre què ha de ser el sentiment de pàtria, què ha de ser el catalanisme, com aconseguir l’autonomia… Aquests són potser els articles més ideològics i no tan lligats a la immediata actualitat. Josep Pijoan parlava del patriotisme com a sentiment altruïsta, que no depèn de les necessitats personals i que no ha de basar-se en l’avui, ha de renunciar al present per centrar-se en el futur. “Tot el patrimoni que ens han llegat els vells, de raça, llengua, costums, religió, territori, agravis que venjar i favors que premiar i que nosaltres, purificant-lo de vicis, hem de transmetre als que vindran després, és el que forma aquest vincle d’unió en el poble”.

El mateix Àngel Guimerà s’explicava entorn aquest mateix tema i criticava durament a Espanya, pràcticament personificant-la, quan deia que Espanya s’enfonsava, però que en cap cas en tenien la culpa els catalans, ja que a aquests mai se’ls ha permès interferir en el govern espanyol.

Aquests són tan sols exemples dels diversos escrits que ens podem trobar en cada un dels blocs que formen aquest llibre, però que serveixen per veure quina és la línia general del diari La Renaixensa i dels seus autors, objectiu principal de l’autora.

L’objectiu d’aquest llibre no és fer un extens estudi sobre una època, sinó deixar que les fonts primàries parlin per elles mateixes, agafant textos i articles que van ser publicats al diari (inicialment revista) La Renaixensa, per tal de mostrar les ideologies polítiques i nacionals que tenien les persones que treballaven i compartien aquest projecte. Per tant, després d’una introducció al context del període, ha de ser el propi lector qui es faci una idea de quina era aquesta ideologia. Tot i això, sempre hi ha una important presència de l’autora a l’hora de fer el recull, ja que la selecció dels textos ja determina una visió determinada que es donarà al lector.

Aquests textos que componen el llibre, així com els que van compondre en determinat moment el diari que feia intentava competir contra La Veu de Catalunya estan firmats per persones de reconegut prestigi literari o que van esdevenir reconegudes per les seves tasques polítiques, socials… Així, trobem articles de Josep Pijoan, Enric Prat de la Riba, Sebastià Farnés, Lluís Duran, Joan J. Permanyer, Domènec Martí i Julià… o del mateix Àngel Guimerà qui era, a més, el director del diari. De fet, era director nominal, perquè qui exercia totes les funcions reals de director era Pere Aldavert, qui en tenia la direcció efectiva. Com a curiositat, el catalanista Pere Aldavert va morir el dia en que finalment s’aprovava l’Estatut d’Autonomia, el 1932.

Tal com deia, aquests articles es succeeixen, l’un rere l’altre, sense cap tipus d’explicació o comentari per aclarir una mica al lector la situació d’una forma més o menys objectiva, des d’un punt de vista historiogràfic. Per tant a vegades es difícil mirar-se aquests textos amb la distància. Tot i l’important valor que tenen, potser caldria contraposar-los amb altres articles d’ideologia contrària, per exemple.

Tot i així, continua sent una forma atractiva de conèixer aquell període i per conèixer un diari que en un moment o altre tots n’hem sentit a parlar, però que conèixer-ne els principals autors o quina era la seva ideologia (general, no concreta de cada autor) no és tan habitual. Així, descobrim primerament la visió crítica que els membres de La Renaixensa tenien vers el règim liberal espanyol, fet que ja contraposa amb el gran diari de l’època: La Veu de Catalunya, que representava la publicació conservadora, lligada a la Lliga Regionalista.

Pel que fa al to del discurs que els diversos articulistes utilitzaven en els seus escrits, cal destacar que en la majoria dels casos ens trobem davant d’un discurs exaltat, que magnifica la cultura catalana i que té el propòsit, clar i evident, de fer veure a la gent que el catalanisme és l’única via per aconseguir el que Catalunya necessita (sempre des del seu punt de vista, es clar).

Alguns dels seus membres eren de reconegut prestigi, d’altres van esdevenir reconeguts més tard per altres mèrits… sigui com sigui, no va ser per La Renaixensa, segurament, ja que després de diversos entrebancs l’any 1905 va haver de plegar. Així doncs, en resum, aquest és un llibre que conté una informació de primera mà, molt vàlida, però potser no apta per a qualsevol lector, ja que cal conèixer una mica tot el context per a poder entendre i identificar tots els processos dels quals parlen els diversos autors i no quedar-se només amb el discurs, poder anar més enllà i llegir entre línies.

Deixa un comentari

Filed under Hisòria de Catalunya, Repàs de bibliografia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s