Anarquisme i catalanisme al segle XIX

Assisteixo a una xerrada de Pere Gabriel, catedràtic en Història moderna i contemporània de la UAB. La xerrada, amb el mateix títol que aquest text, està organitzada per l’Assemblea Llibertària de la UAB i el grup FEL-UAB dins el marc de les jornades Anarquisme i pobles. He de reconèixer que hi vaig anar amb un cert escepticisme, però el renom del conferenciant m’acaba de convèncer. Sort que ho he fet, perquè realment ha estat molt interessant, ha valgut la pena. Aquí, a continuació, quatre apunts que jo vaig trobar més destacables.

Tot i la inicial contradicció que els dos termes “anarquisme” i “catalanisme” plantegen al principi, és un fet que la gran majoria dels anarquistes catalans del segle XIX tenien arrels federals i un dels motius és que la cultura federalista de base no entra en conflicte amb els principis bakuninistes. Els anarquistes catalans van pendre com a referència el caràcter comunalista i municipalista per sobre del caràcter insurreccional del bakuninisme.

Malgrat això, cal deixar clar que el bakuninisme inicial que es va donar a Catalunya, no es va traduir en cap moment en un catalanisme polític. Cal diferenciar dos projectes dins el catalanisme del segle XIX: el projecte polític i el projecte sociocultural. És aquest darrer el que va rebre el suport dels grups bakuninistes catalans, els quals afirmaven l’existència d’una catalanitat enfront a d’altres afirmacions nacionals.

Així, veiem com aquests grups no es van oposar a les proclames de març de 1873 d’un Estat català, sinó que s’hi van afegir. Això sí, en aquest cas cal entendre com a “Estat català” la voluntat d’una construcció federal nova dins el marc espanyol i no pas com una reclama real d’independència. Seguien la idea d’una “revolució republicana” des del poble, idea compartida amb altres grups polítics. Aquesta “revolució republicana” però, adquiria punts de vista diferents segons els diversos grups. En el cas dels anarquistes, veien aquesta revolució republicana com l’inici d’una revolució social, és a dir, a partir d’aquí ells intentarien anar més enllà.

D’altra banda, i també simplement com a exemple, observem com els anarquistes es van posicionar al costat de la República en el moment de la lluita carlina. De fet, era molt difícil no posicionar-se davant un conflicte com aquell si tenim en compte que els carlins eren, simplificant moltíssim, els feixistes de l’època. Tot i això, i com és obvi, el catalanisme no va ser una peça central de l’estratègia anarquista, però sí que hi van participar. Com? Una de les formes més visibles d’aquesta participació és en la creació del corpus simbòlic del catalanisme popular.

La major part dels símbols d’afirmació del catalanisme provenen de sectors de l’esquerra política, no de la dreta, entre els quals hi va haver la participació de diverses personalitats del sector anarquista. En aquest aspecte és curiós saber perquè al polític conservador Enric Prat de la Riba, qui fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, no li agradava l’himne català, Els Segadors. El motiu és ben senzill: perquè la lletra, que encara mantenim avui dia, va ser escrita per un anarquista, Emili Guanyavens. La seva lletra però, utilitza elements de la tradició oral recollida anteriorment per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals l’any 1882. La versió d’Emili Guanyavens, la més política i reivindicativa, va provocar una polèmica pública i periodística després de guanyar el concurs convocat per Unió Catalanista amb aquest l’objectiu, trobar una lletra per l’himne de Catalunya.

Així, qui organitzava el catalanisme, tant a nivell polític com sociocultural, eren bàsicament els federals, però els anarquistes hi participaven en la seva vessant cultural, mai política. Això, però, comença a canviar a la dècada dels anys noranta del segle XIX, quan hi ha un canvi en la direcció del moviment anarquista. Aquest nou sector actua de forma més bel·ligerant amb la línia catalanista, bàsicament per dos motius: per la línia cristiana que adopta el catalanisme amb el progressiu creixement de les forces catalanistes conservadores; i pel creixement d’un anarquisme cosmopolita, que suposa l’oposició al patriotisme.

El sector anarquista que portava la direcció inicialment del moviment estava més catalanitzat, però perd el poder, la direcció del moviment, durant els anys noranta. Amb aquest nou sector cosmopolita al capdavant, ara sí que es converteix en quelcom més contradictor donar suport a un catalanisme, vist com un moviment de les classes mitges i burgeses. Aquesta primera generació anarquista, tot i perdre la direcció, no va desaparèixer, ni tampoc la seva línia ideològica, que serà expressada en alguns sectors de l’anarquisme intel·lectualitzat. És entre aquests sectors que es perd la definició de “moviment estrictament obrer” i passen a definir-se com a moviment per a “l’alliberament humà”.

Així doncs, l’aparent contradicció entre “anarquisme” i “catalanisme” no ho va ser tant a finals del segle XIX. Deixa de ser una contradicció quan veiem que durant bona part dels inicis del moviment anarquista a Catalunya, aquest va estar ben lligat al catalanisme, tant pel seu origen federal com per la seva línia de defensa d’una afirmació catalana.

Deixa un comentari

Filed under Hisòria de Catalunya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s