L’absurd

“M’alleuja molt saber que l’univers

és definitivament inexplicable.

Començava a pensar que era culpa meva.”

…

“Divendres em vaig despertar i,

com que l’univers s’està expandint,

vaig trigar més que de costum a trobar la bata.

Això em va fer sortir amb retard cap a la feina.”

Aquests són dos petits fragments que he trobat al llibre Pura Anarquia, de Woody Allen. Aquest, és el seu primer llibre de contes i relats des de fa vint-i-cinc anys. He de reconèixer que jo no coneixia de la seva existència fins que el vaig veure a les mans d’una amiga. La curiositat em va rosegar per dins, i pocs dies després, ja estava a la meva tauleta de nit.

Em vaig endur una grata sorpresa al veure que es tractava de literatura de l’absurd. De fet, no ho hagués hagut de dubtar, venint de Woody Allen. No sé si l’absurd agrada a gaire gent, però a mi si està ben fet, m’encanta!

Recordo una obra de teatre que vaig anar a veure un vespre al teatre Alegria de Terrassa improvisadament, per la sort de passar per davant a l’hora ideal i veure què feien Teatre sense animals, escrita per Jean-Michel Ribes i dirigida per Sergi Belbel, pel qual no en puc amagar la meva admiració. Va ser en aquesta obra on vaig poder començar a degustar, fa anys, l’absurd, l’maginari, allò surrealista… com veure un llapis enorme al mig de l’escenari.

Bé, per què basar-nos sempre en la realitat? Ja la tenim molt vista. Per què no basar-nos en l’absurd? Per què no creure en allò que no és habitual? Potser així entendríem millor el nostre entorn. Les alegories i les metàfores no sempre són difícils d’entendre. Així que reivindiquem l’art de l’absurd per entendre el món, però també per entendre’ns a nosaltres mateixos. I, per què no? Per passar una bona estona, perquè ens sorprenguin i per riure!