Miro per la finestra, Mil cretins

Mil cretins és l’últim llibre de Quim Monzó, sobre el qual ja se n’ha escrit i dit molt. Per tant, què en podem dir ara que no s’hagi dit abans? Bé, crec que de nou, se’n poden aportar ben poques coses, perquè enganyar-nos. Si algú vol llegir crítiques fantàstiques sobre aquest llibre pot visitar un munt d’articles d’autors més o menys reconeguts, depenent dels seus coneixements a l’hora de documentar-se. A mi, però, m’agrada entendre aquest escriptor com un autor del qual en podem trobar dues grans vessants: la part potser més coneguda com a articulista, present gairebé cada dia a La Vanguardia, en el qual comenta, en el seu estil habitual, la societat actual on viu, la catalana. Aquest estil seu, sovint titllat de frívol, és una forma diferent de veure el nostre entorn. Però també el podem llegir cada diumenge al Magazine de La Vanguardia, on deixa córrer una mica més la imaginació, comentat fets més banals, dels quals en crea articles divertits i entretinguts. I per no caure en el típic comentari d’aquests articles seus, també cal destacar que són aquests textos pels quals s’acusa a Monzó de plagi, fet que fàcilment podeu trobar a les primeres pàgines del famós google si hi poseu el seu nom. En aquest aspecte, que cadascú pensi el que vulgui (qui sóc jo per no deixar-vos-ho fer). Pel que fa a ell, mai ha dit res al respecte.