La Nova Objectivitat de Candida Höfer

 

Imatges frontals, obertes i que intenten ser objectives són les que inclouen l’exposició de Candida Höfer que aquests dies podem trobar a la sala 4 del Caixa Forum. Aquesta fotoògafa podríem dir que és descedent de la fotografia artística de l’arquitectura alemanya, recuperada als anys seixanta per la parella Bechet: la Nova Objectivitat.

 

Aquesta parella fotografiava símbols aqueològics dels diferents tipus de construccions arquitectòniques de l’Alemanya industrial. Höfer, però, en aquest cas ha plasmat en imatges l’interior d’edificis públics de Portugal, com per exemple auditoris, biblioteques… 

 

En principi se suposa que el resultat del mètode que utilitzen aquest tipus de fotògrafs és objectiu i no admet interpretacions, ja que totes les fotografies estan preses des del mateix pun, en el mateix angles frontal. Això provoca que la il·luminació sigui la mateixa, i que totes les fotos s’assemblin.

El 6 d’octubre de 1934: Josep Dencàs (III)

Si seguim en la cronologia del dia 6, cal destacar el manifest de proclama de l’estat català dins la República Federal d’Espanya, llegit per Lluís Companys a les 7 de la tarda, tot i que no hi havia davant les multituds que hom es pot imaginar avui dia. Després d’això, Dencàs s’acomiada de Companys demanant ordres concretes. S’acorda que l’exèrcit català no agredirà a la Guàrdia Civil, a no ser que Companys informi del contrari.Una hora més tard, Dencàs ja era al Palau de Governació per organitzar la defensa i l’ocupació. Tot i el suposat bon armament dels homes situats vora dels edificis institucionals, quan els soldats col·locaren un canó, la Generalitat es va rendir. Davant d’això, Dencàs es preguntava el perquè la Generalitat es va rendir tan ràpidament i si existia la possibilitat que hi haguessin hagut contraordres.

El 6 d’octubre des del Palau de Governació: Josep Dencàs (II)

Pel fa als fets estrictament pertanyents al dia 6 d’octubre, cal veure com els esdeveniments avançaven hora a hora. Ja de bon matí, Dencàs i Companys es reunien per escollir el manifest que el president llegiria. És interessant veure (per enetndre que aquell govern no era, ni molt menys, un grup homogeni) que el text preparat per Companys era de caràcter republicà i nacionalista i havia de proclamar l’estat català dins la República Federal d’Espanya; però que l’altra opció, el manifest de Lluhí, d’un fervent republicanisme, però sense tants aspectes catalanistes. Dencàs va confessar que ell encara preferiria un text més radical i independentista. Però posats a escollir, decidí (proposà  Companys) que era més adequat el del president. 

Antecedents del 6 d’octubre de 1934: Josep Dencàs (I)

Com succeïren els fets del 6 d’octubre de 1934? A primera vista no està tan clar com sembla. Tampoc amb una segona vista n’hi ha prou, però com a mínim, aquesta et permet tenir una idea més o menys clara de com de confusos van ser aquests fets i de quantes coses i persones hi estaven involucrades. Per fer-ho, jo avui recomano la narració en primera persona d’aquests mateixos fets per part de Josep Dencàs, cap de Governació del Govern de la Generalitat del govern que llavors presidia Companys.

es diu que Dencàs acostumava

a deixar unes monedes sota

el coixí dels seus pacients més pobres

L’absurd

“M’alleuja molt saber que l’univers

és definitivament inexplicable.

Començava a pensar que era culpa meva.”

…

“Divendres em vaig despertar i,

com que l’univers s’està expandint,

vaig trigar més que de costum a trobar la bata.

Això em va fer sortir amb retard cap a la feina.”

Aquests són dos petits fragments que he trobat al llibre Pura Anarquia, de Woody Allen. Aquest, és el seu primer llibre de contes i relats des de fa vint-i-cinc anys. He de reconèixer que jo no coneixia de la seva existència fins que el vaig veure a les mans d’una amiga. La curiositat em va rosegar per dins, i pocs dies després, ja estava a la meva tauleta de nit.

Em vaig endur una grata sorpresa al veure que es tractava de literatura de l’absurd. De fet, no ho hagués hagut de dubtar, venint de Woody Allen. No sé si l’absurd agrada a gaire gent, però a mi si està ben fet, m’encanta!

Recordo una obra de teatre que vaig anar a veure un vespre al teatre Alegria de Terrassa improvisadament, per la sort de passar per davant a l’hora ideal i veure què feien Teatre sense animals, escrita per Jean-Michel Ribes i dirigida per Sergi Belbel, pel qual no en puc amagar la meva admiració. Va ser en aquesta obra on vaig poder començar a degustar, fa anys, l’absurd, l’maginari, allò surrealista… com veure un llapis enorme al mig de l’escenari.

Bé, per què basar-nos sempre en la realitat? Ja la tenim molt vista. Per què no basar-nos en l’absurd? Per què no creure en allò que no és habitual? Potser així entendríem millor el nostre entorn. Les alegories i les metàfores no sempre són difícils d’entendre. Així que reivindiquem l’art de l’absurd per entendre el món, però també per entendre’ns a nosaltres mateixos. I, per què no? Per passar una bona estona, perquè ens sorprenguin i per riure!