Començant amb Carme Riera

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que, de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.”  

Amb aquesta excel·lència comença el conte Te deix, amor, la mar com a penyora, del llibre del mateix títol, de Carme Riera. Aquesta és una història tendra i sorprenent que no deixa indiferent a ningú. Tampoc molts dels següents contes que segueixen aquest. Ni el final, que suposa una continuïtat d’aquest primer i te’n dóna una perspectiva ben diferent i suggerent. A mi em suggereix tendresa. I pena. Potser per algú alguna que altra llàgrima, perquè no. Què hi és, n’Àngela? n’és un altre conte divertit, realista, potser massa que et fa reflexionar i veure la vellesa d’una forma diferent. I així podria continuar amb cada un dels contes que integren Te deix, amor, la mar com a penyora. 

Clàssics… es veu que en els últims anys de la seva vida, Manuel Vázquez Montalbán, quan li preguntaven què estava llegint, sempre deia que estava rellegint els clàssics. Una forma fàcil de treure’s algú del damunt. Els clàssics, per a algunes persones, són realment útils: sota la pota d’una taula coixa, per utilitzar damunt seu el “plumero” nou o, fins i tot i si és ben gros el llibre, com a safata per els plats i les tassetes de cafè. Però, atenció, es veu que tenen algun altre ús! Algú em va dir un dia que es poden llegir, com qui llegeix la revista Cuore, i que potser fins i tot aprens quelcom. Bé, tot i que en els temps que vivim, en els quals la nostra comprensió lectora sembla estar sota mínims, no sé jo si ens servirà d’alguna cosa llegir-los. Per aquest motiu a vegades em dedico jo a la lectura de contes, com els de Riera, Monzó, Pàmies… Són, bàsicament, curts. Això ja ho tenen, per definició, els contes. 

Si heu de comprar un llibre (un d’aquells regals de compromís que tots tenim) no caigueu en els típics i tòpics. Que pel mateix preu es pot ser original, o com a mínim intentar-ho. Així, es poden regalar llibres dels autors ja esmentats, crec que tots ells de gran qualitat, però també d’altres com Pere Calders, reculls d’articles de l’Empar Moliner (perspicaços i realment divertits), o tants d’altres. Feu cas al conseller Treserras i fomenteu la lectura! Per què ho dic? Per intentar donar una alternativa als best sellers que ocupen piles i piles (i segurament encara més piles) a les llibreries i als grans magatzems de la literatura, que també hi són. Perquè quan algú decideixi fer l’original regal de Nadal (perquè enganyar-nos, tots acabem regalant algun que altre llibre en aquestes dates) ho faci amb certa gràcia i gust, i deixi de comprar per ritual i poc enteniment literari el llibre més venut de l’any o d’algun autor conegut, d’aquells que si té un nom anglès encara queda millor de regalar, potser per semblar que en saps molt. Però el nom de Ken Follet ja comença a estar una mica gastat. Fins i tot el de Ruiz Zafón. I sense que això pretengui ser una crítica directa a aquests autors, dels quals reconec que n’he llegit alguna cosa, potser ja va sent hora que busquem una miqueta més entre les prestatgeries plenes fins dalt de la llibreria de barri, o que ens deixem aconsellar. O fins i tot que llegim i regalem clàssics.

Si, per contra, preferiu encara comprar els best sellers del moment (i d’anys anteriors) podeu buscar els títols del conegut Follet, Noah Gordon (amb el seu últim llibre basat en la vinya catalana, El celler), qualsevol de Dan Brown, Matilde Asensi (per exemple El último catón) o, fins i tot (sigueu atrevits!) l’últim llibre del Karlos Arguiñano! Amb aquest llibre i una mica d’esforç segur que aprendreu alguna cosa. I tot, perquè no sigui dit que ingnoro els llibres més venuts del moment, sent massa subjectiva. Objectivitat… subjectivitat… Quanta complexitat! Com sempre…