Potser vaig una mica tard, ho reconec, però us vull convidar a assistir a les xerrades que conformen aquest cicle sobre història de Catalunya del segle XX. La temàtica d’aquest cicle és, concretament, la que hi ha com a títol d’aquest text, i les xerrades es faran a càrrec del doctor en Història Just Casas Soriano, qui és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Continua llegint ‘Cicle sobre la II República i la Guerra Civil’
Joaquim Carbó és un barceloní de 75 anys que va néixer a Caldes de Malavella i que ja de ben jove s’inicià en la literatura. El seu primer premi va ser un exemplar del llibre A orillas del alto Yang-Tzé, després d’haver fet una narració basada en l’obra de teatre (sense paraules) representada a l’escola. Curiós, no? Potser per això encara és tan afeccionat, ara encara, al teatre. Així es va introduir Carbó en la literatura però, concretament, en la literatura infantil i els còmics. Pel que fa a la literatura s’hi va poder introduir a través dels pocs llibres que arribaven a casa seva des del mercat de Sant Antoni, i de la biblioteca de Maria Novell, bibliotecària i articulista, posteriorment, de la revista Cavall Fort, quan en Carbó ja formava part del consell de redacció. En el món dels còmics, però, s’hi va iniciar per compte propi. Continua llegint ‘Joaquim Carbó’
Defenso fermament la importància de la cervesa com a punt de comunicació i de reflexió. La defenso no perquè ningú la prohibeixi sinó per augmentar aquests punts de comunicació i reflexió. Una nit tranquila, després de sopar animadament amb els companys, és la situació perfecte per continuar am
b un d’aquests líquids gasosos i espumosos amb un gust més o menys fort. Fàcilment s’aconsegueix la comunicació fluida, amb aquesta recepta, però calen alguns ingredients més per aconseguir la reflexió.
Continua llegint ‘La cervesa: punt de partida’
El pare d’en Pitus mor a l’edat de 79 anys a causa d’una aneurisme a l’aorta. Sorribas deixa orfe a en Pitus, el seu personatge més conegut i que va ajudar a entrar en la lectura i en la literatura a milers 
de nens i nenes; nens que ja són grans. El zoo d’en Pitus és, potser, la història infantil i juvenil més important de la literatura catalana, i ja l’any passat va rebre l’homenatge pel 40è aniversari de la seva publicació. Per aquest mateix llibre, que està traduït a diverses llengües, com l’euskera, el francès o, fins i tot, el japonès, l’any 1965 Sorribas va obtenir el premi literari Folch i Torres.
Mil cretins és l’últim llibre de Quim Monzó, sobre el qual ja se n’ha escrit i dit molt. Per tant, què en podem dir ara que no s’hagi dit abans? Bé, crec que de nou, se’n poden aportar ben poques coses, perquè enganyar-nos. Si algú vol llegir crítiques fantàstiques sobre aquest llibre pot visitar un munt d’articles d’autors més o menys reconeguts, depenent dels seus coneixements a l’hora de documentar-se. A mi, però, m’agrada entendre aquest escriptor com un autor del qual en podem trobar dues grans vessants: la part potser més coneguda com a articulista, present gairebé cada dia a La Vanguardia, en el qual comenta, en el seu estil habitual, la societat actual on viu, la catalana. Aquest estil seu, sovint titllat de frívol, és una forma diferent de veure el nostre entorn. Però també el podem llegir cada diumenge al Magazine de La Vanguardia, on deixa córrer una mica més la imaginació, comentat fets més banals, dels quals en crea articles divertits i entretinguts. I per no caure en el típic comentari d’aquests articles seus, també cal destacar que són aquests textos pels quals s’acusa a Monzó de plagi, fet que fàcilment podeu trobar a les primeres pàgines del famós google si hi poseu el seu nom. En aquest aspecte, que cadascú pensi el que vulgui (qui sóc jo per no deixar-vos-ho fer). Pel que fa a ell, mai ha dit res al respecte. Continua llegint ‘Miro per la finestra, Mil cretins’
Imatges frontals, obertes i que intenten ser objectives són les que inclouen l’exposició de Candida Höfer que aquests dies podem trobar a la sala 4 del Caixa Forum. Aquesta fotoògafa podríem dir que és descedent de la fotografia artística de l’arquitectura alemanya, recuperada als anys seixanta per la parella Bechet: la Nova Objectivitat.
Aquesta parella fotografiava símbols aqueològics dels diferents tipus de construccions arquitectòniques de l’Alemanya industrial. Höfer, però, en aquest cas ha plasmat en imatges l’interior d’edificis públics de Portugal, com per exemple auditoris, biblioteques…
En principi se suposa que el resultat del mètode que utilitzen aquest tipus de fotògrafs és objectiu i no admet interpretacions, ja que totes les fotografies estan preses des del mateix pun, en el mateix angles frontal. Això provoca que la il·luminació sigui la mateixa, i que totes les fotos s’assemblin. Continua llegint ‘La Nova Objectivitat de Candida Höfer’
Si seguim en la cronologia del dia 6, cal destacar el manifest de proclama de l’estat català dins la República Federal d’Espanya, llegit per Lluís Companys a les 7 de la tarda, tot i que no hi havia davant les multituds que hom es pot imaginar avui dia. Després d’això, Dencàs s’acomiada de Companys demanant ordres concretes. S’acorda que l’exèrcit català no agredirà a la Guàrdia Civil, a no ser que Companys informi del contrari.Una hora més tard, Dencàs ja era al Palau de Governació per organitzar la defensa i l’ocupació. Tot i el suposat bon armament dels homes situats vora dels edificis institucionals, quan els soldats col·locaren un canó, la Generalitat es va rendir. Davant d’això, Dencàs es preguntava el perquè la Generalitat es va rendir tan ràpidament i si existia la possibilitat que hi haguessin hagut contraordres. Continua llegint ‘El 6 d’octubre de 1934: Josep Dencàs (III)’
Pel fa als fets estrictament pertanyents al dia 6 d’octubre, cal veure com els esdeveniments avançaven hora a hora. Ja de bon matí, Dencàs i Companys es reunien per escollir el manifest que el president llegiria. És interessant veure (per enetndre que aquell govern no era, ni molt menys, un grup homogeni) que el text preparat per Companys era de caràcter republicà i nacionalista i havia de proclamar l’estat català dins la República Federal d’Espanya; però que l’altra opció, el manifest de Lluhí, d’un fervent republicanisme, però sense tants aspectes catalanistes. Dencàs va confessar que ell encara preferiria un text més radical i independentista. Però posats a escollir, decidí (proposà Companys) que era més adequat el del president. Continua llegint ‘El 6 d’octubre des del Palau de Governació: Josep Dencàs (II)’
Comentaris Recents