El poder otomà a Grècia i els orígens del nacionalisme grec (s.XIX)

A mitjans del segle XV l’Imperi Otomà ocupa la Grècia central, el ducat d’Atenes i les darreres zones continentals de cultura cristano-oriental dels Balcans. Fins a finals del segle XVII i inicis del segle XVIII algunes d’aquestes regions se les van haver de disputar amb Venècia i l’Imperi Austríac, que avançava progressivament cap a al sud-est d’Europa.

Durant el segle XVII es desenvolupa una gran activitat comercial europea cap a Orient a través de la relació directa de francesos i anglesos amb les colònies gregues més importants. Aquesta progressiva activitat comercial va suposar un notable increment de la flota i la marina comercial grega, afavorida per diversos acords ruso-otomans i per les guerres napoleòniques, que van convertir a Tesalònica en una ciutat lliure durant el bloqueig continental. Alhora, aquest augment comercial va impulsar la producció agrícola i artesanal.

Propostes del catalanisme intransigent: debat sobre Espanya, Cuba i Catalunya (1890-1899), de Carola Durant Tort

Aquest llibre és un recull d’articles fet a partir de diverses obres i articles publicats al llarg de la dècada de 1890-1899 al diari La Renaixensa. L’autora d’aquest recull té com a objectiu primordial recopilar els articles de més elevat contingut teòric i aquells que mostren més clarament la posició ideològica i política del diari entorn a tres temes: el règim liberal a l’Estat espanyol, els problemes colonials d’Espanya i les relacions entre Espanya i Catalunya, aquesta Catalunya anomenada “intransigent”.

Abans, però, de començar amb el seguit d’articles que integren aquesta obra, és la mateixa autora d’aquest recull qui contextualitza el lector, explicant diversos conflictes, etapes, etc, com poden ser: el problema colonial, el sentiment de pàtria o què és i d’on sorgeix La Renaixensa: de la voluntat d’establir un punt de trobada “dels qui creien en la possibilitat de recuperar i redreçar la llengua i la cultura catalanes”. Per aconseguir-ho, el diari evitava parlar en les seves pàgines d’alguns temes més polèmics com la religió o la política de partits.

Granollers, caciquisme i fractura democràtica, de Joan Garriga i Andreu

Granollers, caciquisme i fractura democràtica és un estudi de Joan Garriga i Andreu que aprofundeix i fa un anàlisi complet sobre la ciutat de Granollers, centre de la zona que avui coneixem com a Vallès Oriental, durant una etapa que comprèn diversitat de canvis i transformacions polítiques, socials, econòmiques, etc.

La República, la Guerra Civil i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941), de José Fernando Mota Muñoz

La República, la Guerra Civil i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941) és una obra exhaustiva i detallada de tot allò més destacable de la història local d’aquest període a la població de Sant Cugat. Lògicament, però, no es pot treballar això de forma aïllada, sinó que s’ha de fer a través de la història de Catalunya i d’Espanya, que és el que la condiciona en la seva totalitat. La localització de l’obra, Sant Cugat del Vallès, ens serveix com a exemple de com es van viure tots els processos històrics en un poble concret, real, amb noms i cognoms, i no com s’acostuma a fer, que és des del punt de vista dels més importants dirigents polítics.

el papel de los mitos en la conquista de América (III): ¿qué sabía Colón?

Pero el gran objetivo de todos y cada uno de los conquistadores europeos fue la obtención de riquezas, especialmente oro, y por ello se embarcaron hacia la búsqueda de una nueva ruta hacia Asia, ya que Colón está convencido que en Cipango encontrará el lugar donde “nace el oro”. También Martín Alonso salió de Palos convencido de eso, como muestra el testimonio de Fernán Yáñez, quien pone en boca de Alonso las palabras:

“Amigos que andáis aquí misereando, andad acá, fos con nosotros esta jornada, que avemos de descubrir tierra con la ayuda de Dios que, segund fama, avemos de fallar las casas de oro, y todos vernéis ricos e de buena ventura.”

Marco Polo ya hablaba de Cipango cuando decía que el palacio del rey (de Cipango) estaba totalmente recubierto de oro, una “casa con tejas de oro”. De hecho, para Marco Polo la isla de Cipango constituía un territorio fabuloso, donde todo es posible y donde se encuentran todas las maravillas del mundo. Por tanto, debía ser allí donde se encontrara una ciudad hecha toda de oro, llena de perlas; con el rey más poderoso que se creía, el Gran Kan, a quien se le suponía vestido de finas sedas y suaves pieles. Pero el interés en contactar con el Gran Kan no era nuevo, ya que su leyenda hacia mucho tiempo que se conocía en Europa, donde todos querían encontrarle para conseguir un fuerte (y rico) aliado en la lucha contra los musulmanes.

el papel de los mitos en la conquista hispana de américa (ii): las amazonas y la fuente de la juventud

Pero, ¿qué creían que iban a encontrarse los descubridores y los conquistadores de América? Aunque se creyó en el mito del buen salvaje, también había cierto temor a la posibilidad de encontrarse en un territorio habitado por extraños seres humanos y monstruos. Pero lo que les interesaba encontrar no era eso sinó las maravillas del mundo: mujeres, oro, la fuente de la juventud…

La supuesta presencia de las amazonas (las mujeres guerreras) forma parte de las geografías míticas. Como no podía ser de otra manera, se suponen en la India, aunque no exclusivamente. Pero las amazonas se remontan a la mentalidad y literatura antiguas, donde aparecen desde la guerra troyana hasta el desplazamiento del mito hacia Oriente, donde se las supone a los confines de la India, habitando parajes acuáticos paradisíacos y libres de todo trato con hombres. Algunas de las extravagantes fantasías sobre las amazonas forman parte, por ejemplo, de la apócrifa Carta del Preste Juan, el fantasma del cual vaga entre China y Etiopía.

Colón incluye estas mujeres guerreras en su Diario. Según Juan Gil, a Colón le llegó la noticia de que una isla al este de la Española estaba únicamente habitada por mujeres y decidió encaminarse hacia allí, pero debido a problemas de navegación tuvo que poner rumbo a España a pesar del deseo que tenía de llevar consigo cinco o seis muejeres para presentarlas a los Reyes Católicos:

“çierto tienpo del año venían los honbres a ellas de la dicha isla de Carib, que diz qu’estaba d’ellas diez o doze leguas; e si parían niño, enbiávanlo a la isla de los honbres, e si niñam dexávanla consigo”.

Las amazonas volverán a ser tema de conversación en el segundo viaje de Colón cuando, en 1494, se encontraron en la costa un grupo de mujeres que presentaban batalla, aunque se encontraban solas porque los hombres estaban trabajando en otra parte de la isla. Aun en este caso, vemos como la situación fácilmente concuerda con la explicación de la separación de sexos del mito de las amazonas.

En el caso del mito de la fuente de la juventud, éste proviene de leyendas árabes que fueron muy populares en España. Es el símbolo de la inmortalidad y supuestamente cura y devuelve a la juventud con sus aguas; y es mencionado en las obras sobre el Preste Juan y en el Libro de las maravillas del mundo, de Juan de Mandeville. Así, este mito estaba muy presente en el imaginario colectivo de los conquistadores de las Indias.

Según cuentas los cronistas, los nativos americanos creían conocer donde se encontraba esa fuente de la juventud: en la mítica isla de Bimini, al norte; y, al parecer, fueron los arahuacos quienes informaron a los españoles. Pero como con la mayoría de mitos y leyendas, nadie encontró (que se sepa) la fuente de la juventud.

El que esperaven trobar en el nou continent seria, més o menys, el que aquesta pintura representa.

el papel de los mitos en la conquista hispana de América (I)

Cuando se habla de la interferencia mitológica en la mentalidad de aquellos navegantes hay que pensar qué función desempeñaban los mitos, entendidos en su concepto actual,  en su cosmovisión. Los conquistadores iban a América a encontrar la visión de lugares míticos en los cuales se sitúan algunas de las figuras de su propio universo imaginario y colectivo: la isla de las mujeres, la fuente de la perenne juventud, las ciudades hechas con metales preciosos, etc. Todos ellos se dejaron deslumbrar por espejismos muy importantes, una alucinación colectiva de siglos de tradición en la cual la mitología clásica desempeñó un papel muy destacable, cosa que nos muestra la pervivencia de la cultura grecolatina en el mundo moderno.

Así, Alexander von Humboldt defendió la idea de que estos mitos fueron un error de óptica por parte de los europeos basado en la tendencia de los escritores renacentistas “a buscar en los nuevos nuevamente descubiertos todo lo que los griegos nos han enseñado sobre la primera edad del mundo y sobre las costumbres de los bárbaros escitas y africanos”.

Anarquisme i catalanisme al segle XIX

Assisteixo a una xerrada de Pere Gabriel, catedràtic en Història moderna i contemporània de la UAB. La xerrada, amb el mateix títol que aquest text, està organitzada per l’Assemblea Llibertària de la UAB i el grup FEL-UAB dins el marc de les jornades Anarquisme i pobles. He de reconèixer que hi vaig anar amb un cert escepticisme, però el renom del conferenciant m’acaba de convèncer. Sort que ho he fet, perquè realment ha estat molt interessant, ha valgut la pena. Aquí, a continuació, quatre apunts que jo vaig trobar més destacables.

Tot i la inicial contradicció que els dos termes “anarquisme” i “catalanisme” plantegen al principi, és un fet que la gran majoria dels anarquistes catalans del segle XIX tenien arrels federals i un dels motius és que la cultura federalista de base no entra en conflicte amb els principis bakuninistes. Els anarquistes catalans van pendre com a referència el caràcter comunalista i municipalista per sobre del caràcter insurreccional del bakuninisme.

Malgrat això, cal deixar clar que el bakuninisme inicial que es va donar a Catalunya, no es va traduir en cap moment en un catalanisme polític. Cal diferenciar dos projectes dins el catalanisme del segle XIX: el projecte polític i el projecte sociocultural. És aquest darrer el que va rebre el suport dels grups bakuninistes catalans, els quals afirmaven l’existència d’una catalanitat enfront a d’altres afirmacions nacionals.

La dignitat de Catalunya

Avui 26 de novembre de 2009 dotze diaris catalans s’han posat d’acord per publicar la mateixa Editorial. En ella s’hi troba una defensa de la cultura catalana i una crítica al Tribunal Constitucional, però també es defensa la voluntat del poble català, que va aprovar en referendum el 18 de juny de 2006 responent a la pregunta “Aproveu el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya?”. A continuació reprodueixo l’Editorial del diari Avui, però que amb independència de la llengua en que ha estat publicat (catalana o castellana), és el mateix text que també es pot trobar a La Vanguardia, El Periódico, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

La magnitud de l’Enciclopèdia

Gravat de Chodowiekcy que representa la Il·lustració

El primer volum de l’Enciclopèdia va ser publicat el 1751 a París, coincidint amb l’esplendor del pensament il·lustrat. Va néixer fruït de la convergència dels esforços individuals de varis autors, encapçalats per Diderot i D’Alembert, els quals, juntaments amb Rousseau i Jaucourt; formen el nucli dels enciclopedistes; doncs així és com se’ls anomenava. Pero abans de poder veure el seu somni realitzat van viure anys de detencions i amenaces, atacs i ridiculització, confiscació i exili. Foren lliurepensadors i persones d’esperit crític i l’Encyclopédie pretenia ser un monument a ambdós.

Per als joves que decidien publicar una enciclopèdia que exposés la veritat tal como ells la veien, aquelles condicions eren les pitjors que podien imaginar, però la fita dels enciclopedistes és, tanmateix, fabulosa, amb una obra que va créixer fins a convertir-se en un gegant literari de 28 volums, dels que onze eren d’il·lustracions, amb 72.998 articles que totalitzen uns 20.000.000 de paraules, redactats per centenars de col·laboradors. Però la major part del seu contingut fou realitzada per només dos homes, Diderot i Jaucourt, dels que el darrer va escriure, tot sol, la meitat dels articles dels deu últims volums.