Manel

 

Portada del disc "Els millors professors europeus", Manel.

Per a molts, no descobriré res de nou si us parlo d’un grup català anomenat Manel, que té unes cançons alegres i unes lletres fresques, que s’encomanen de seguida i les vols escoltar una vegada i una altra. El grup, format per quatre nois (Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé) té actualment a la venda el seu primer disc titulat Els millors professors europeus, on hi podem trobar algunes cançons que comencen a ser conegudes com Al mar o Ai, Dolors, però que també conté altres perles com Els guapos són els raros o Corrandes de la parella estable. També us recomano que no us perdeu la versió que fan de la cançó d’Els Pets, No t’enyoro, i que a dia d’avui podeu trobar al myspace del grup. Per desgràcia encara no he pogut assistir a cap concert i no en puc valorar, per tant, el directe, però no crec que em decepcionin. 

 

Així que només em queda recomanar-vos fervorosament, que escolteu la música que fan aquests quatre nois. Podeu començar amb les cançons que trobareu a: www.myspace.com/gatmanel

 

 

 

ELS FETS D’OCTUBRE DE 1934: més enllà de Barcelona

 

Si els fets d’octubre no van ser iguals a tot l’estat, tampoc ho van ser a Catalunya, tot i que el mateix Dencàs en les seves reflexions sobre aquests actes indiquin el contrari. Mentre a Astúries semblava que triomfava la revolució obrera, fent-se forts en les ciutats més importants, a Catalunya es proclamava la República Catalana dins la República Federal Espanyola. Però tampoc dins de Catalunya les coses van anar de la mateixa manera a tot arreu, com tampoc tothom tenia els mateixos objectius, tal com ja he exposat.

Ass Trio

 

Ass Trio. Jazz modern? Funky? Què fan aquests nois? La veritat és que no ho tinc molt clar. Això sí, sonen molt bé, t’alegren el dia (o la nit) i t’animen a ballar. Amb una formació aparentment senzilla, aconsegueixen uns ritmes i unes melodies força brillants. De fet potser ni ells tenen del tot clar en quin gènere musical es mouen. Però tan se val, perquè les etiquetes no sempre ajuden ni fan honor a la música. 

Ass Trio ha participat en festivals de Jazz (com recentment ha fet en el marc del Festival de Jazz de Terrassa), de Funk, i també assisteix sovint a discoteques per complementar la música electrònica. Així, ja han realitzat més de 250 concerts per tot el territori de l’estat espanyol, tocant temes dels seus tres discos editats i publicats: Demo, As soon as possible i Desplazamiento. 

La formació com deia, és més aviat senzilla: Arecio Smith com a teclista, Santi Serratosa n’és el bateria (com també és el bateria de Gossos) i Santi Careta el guitarrista. Aquest últim és fàcil de fixar-t’hi com “el tio del barret”. Una curiositat en els directes és la seva indumentària: tots vestits de negre i amb corbates vermelles. Ni tan sols la guitarra i el teclat desentonen, ja que també són vermelles. 

Però bé, parlar de música no és la millor forma de conèixer-la, així que jo us recomano que feu un cop d’ull a aquest vídeo: 

 

 

 

Teletip

Avui a les 20h, Antònia Font al Liceu tancant la seva gira a teatres i auditoris presentant el seu últim disc Coser i cantar. Les entrades estan exhaurides des de fa setmanes, però no teniu perquè quedar-vos sense veure el concert: a través de la pàgina web de www.ritmes.cat podreu seguir-lo en directe. Un nou avenç de les tecnologies que ens permet veure un concert sense ser-hi, i a través d’internet. I per si avui tampoc el podeu veure, d’aquí a unes setmanes serà a través de la televisió (TV3) per on serà transmès. 

Kill to get crimson

El dia 2 d’abril d’aquest any que tot just acabem d’iniciar, Mark Knopfler farà una visita al Palau Sant Jordi de Barcelona per presentar el seu cinquè disc en solitari: Kill to get crimson. El prestigiós guitarrista i cantant presentarà el nou disc amb una gira que el durà a visitar gran part dels països europeus.

Mishima, amb Miqui Puig

Amb esceptisme vaig anar a parar l’altre dia a un concert de Miqui Puig. I realment em vaig endur una grata sorpresa. No només per la qualitat musical de músics que acompanyaven a Miqui Puig com Luis Robisco (guitarra), José Manuel Robisco (baix) i Charlie Oliver (percussions) sinó per la presència també d’un grup que fins ara desconeixia: Mishima.

Cicle sobre la II República i la Guerra Civil

Potser vaig una mica tard, ho reconec, però us vull convidar a assistir a les xerrades que conformen aquest cicle sobre història de Catalunya del segle XX. La temàtica d’aquest cicle és, concretament, la que hi ha com a títol d’aquest text, i les xerrades es faran a càrrec del doctor en Història Just Casas Soriano, qui és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Benzina, la revista

Els quioscos estan plens de revistes. En pots trobar de tot tipus, tots ho sabem. Des de Cocina ligera a la Playboy. Però crec que hi ha gent que no sap que també existeixen revistes una mica més culturals i que poden aportar més a la seva persona. N’hi ha d’especialitzades, com els Quaderns del CAC o Anàlisi, que són de comunicació, de publicitat, de ciència, d’història… de tot el que vulgueu. Però aquestes sovint es troben molt allunyades dels interessos reals de la gent. Tan sols informen, informen i informen. Llegir-te una d’aquestes revistes especialitzades mentre fas el cafè no és quelcom habitual. El problema sorgeix quan la revista més entretinguda que pots trobar per fer el cafè és la Lecturas o una de PC CITY, o un nom similar, segur. 

Començant amb Carme Riera

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que, de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.”  

Amb aquesta excel·lència comença el conte Te deix, amor, la mar com a penyora, del llibre del mateix títol, de Carme Riera. Aquesta és una història tendra i sorprenent que no deixa indiferent a ningú. Tampoc molts dels següents contes que segueixen aquest. Ni el final, que suposa una continuïtat d’aquest primer i te’n dóna una perspectiva ben diferent i suggerent. A mi em suggereix tendresa. I pena. Potser per algú alguna que altra llàgrima, perquè no. Què hi és, n’Àngela? n’és un altre conte divertit, realista, potser massa que et fa reflexionar i veure la vellesa d’una forma diferent. I així podria continuar amb cada un dels contes que integren Te deix, amor, la mar com a penyora. 

“Los abrazos rotos”

Pedro Almodóvar ha trencat el silenci i comença a donar informació sobre la seva dissetena pel·lícula, “Los abrazos rotos”. De moment, no és gaire la informació que el director manxec ha proporcionat a la premsa, però ja en sabem, primerament, els actors protagonistes: Penélope Cruz, “com mai s’ha vist”, segons les mateixes paraules d’Almodóvar; el català Lluís Homar, que repeteix després de La mala educación; i Blanca Portillo qui el mateix director reconeix que s’ha convertit en el seu últim descobriment, i que ja va tenir un paper destacat a Volver.